De petita era una nena alegre, intensa i creativa. Vivia molt connectada amb la bellesa de la vida, amb l’essència de les coses i amb una sensibilitat i curiositat especial per tot el que m’envoltava. Vaig tenir una infància feliç, sent filla única d'una família benestant. De ben menuda vaig mostrar un interès especial per als minerals, per les seves propietats, i els seus poders màgics, tenia molta curiositat per les energies i les ciències/forces, ocultes, per tot allò que no es podia palpar amb els sentits, en resum vaig créixer amb una visió idíl·lica, com de color de rosa, amb els contes i les pelis de Disney, on tot era bonic i màgic. 

Però va ser a l'adolescència quan vaig entrar en una forta crisi existencial, em preguntava què és la vida? Què hi feia a aquí? Què és la mort? Què hi ha després de la mort? I abans de la vida? El perquè de tot plegat?... Existeixen els esperits o entitats sense cos? Altres plans? Altres móns? De sobte va emergir en mi una por terrible, por al desconegut, al que sortia del meu control, a quelcom que podia percebre, però que no podia veure, a allò que no tenia una explicació racional... provocant-me una gran angoixa. També vaig començar a tenir percepcions subtils que no podia explicar: sentia presències, percebia energies, el fet de no trobar-hi una explicació racional en aquest pla, em generava encara més angoixa i més por. No entenia què em passava, com era possible que em sentís tant malament, si tot estava bé, tenia persones que m'estimaven, un bon lloc per viure, estudis, diguem, que en aquest món (pla d’existència) no em faltava de res i tot m'anava bé, llavors, com un peix que es mossega la cua, vaig caure en una depressió, i, com podia estar deprimida si tot m’anava bé? Em creia que m'estava tornant boja. 

“Por aquel entonces” hi havia encara un gran desconeixement en aquests temes, i fins i tot era mal vist anar al psicòleg o al psiquiatre (llavors la gent no ho sabia diferenciar) i cruelment et titllaven de boig, pel simple fet de ser diferent. 

No podia dir que sentia “presències” perquè ningú no ho entendria, de fet ni jo mateixa no ho podia entendre, vaig pensar que si ho deia, em portarien al psiquiatre i ves a saber què em farien o quin tipus de medicament em donarien o que fins i tot potser em tancarien a un manicomi...  per tant vaig decidir que havia de ser jo mateixa qui havia de fer quelcom al respecte i agafar les regnes de la meva vida, per a sortir d’aquell pou.  

Van haver-hi dues pel·lícules: “El sexto sentido” i “Los otros” que també em van ajudar a comprendre una mica més una realitat oculta que em negava a acceptar, sobretot per por al desconegut. Vaig començar a veure que no estava tan boja, i que hi havia una possibilitat real que hi haguéssin altres plans d’existència... però aleshores, no hi havia eines per descobrir-ne la veritat de tot plegat, i tot el què sortia de la religió catòlica, era tabú o considerat sectari, fins i tot, en el meu entorn, el ioga era considerat com a “extrany” i només per a hippies. No existien els ordinadors, ni els smartphones, ni Google ni ChatGPT, poques eines de consulta hi havia, a banda dels llibres i no era fàcil trobar-ne que parlessin de filosofia, de religió, de transcèndencia, d’espiritualitat que no sigués catòlica. Afortunadament a 8è de bàsica ens van explicar diversos tipus de religions corrents al món, obrint-me un ventall de possibilitats, idees... adonant-me que en essència, totes buscaven el mateix, totes eren eines per a re-ligare (com diu l’etimologia) , per reconectar amb la pròpia consciència i amb la consciència superior anomenada per alguns Déu, Alá, Javhé, Buda... 

Llavors vaig continuar el negoci familiar, em vaig casar... i tot i que la meva vida era fàcil, dolça, i complaent, m’assetjava sovint una sensació de buidor, de superficialitat, de manca de sentit... però com que tot “anava com s’esperava que anés" seguia deixant que la vida em visqués en lloc d’agafar les regnes de la meva vida. 

Gràcies a la meva educació en una escola de “monges”, vaig poder gestionar el meu interior, amb súpliques, oracions, fe, esperança, i confiança, vaig anar establint un pont, una comunicació real entre el meu “mi” (la part més humana més terrenal) i el meu “JO superior” (la part més divina, la que ens connecta amb amb l’espiritualitat),